En moltes ocasions ens trobem que els fons propis de les nostres societats s’han deteriorat significativament, circumstància que pot ser deguda a situacions més o menys prolongades de pèrdues comptables que han provocat tensions de tresoreria. Aquestes tensions possiblement hagin fet que els socis hagin realitzat aportacions de tresoreria a la societat, el retorn de les quals encara és incert fins que no s’hagi aconseguit redreçar la situació de l’empresa. Així, el resultat d’aquesta operació a nivell d’estats financers de la societat és:

  1. Una disminució dels fons propis, per les pèrdues acumulades.
  2. Un increment dels passius financers, per les aportacions realitzades.

 

Totes dues conseqüències son molt perjudicials de cara a l’anàlisi de la salut patrimonial de la companyia, qüestió que ens pot dificultar el crèdit bancari o comercial. Fins i tot, si aquest desequilibri és molt elevat, ens pot comportar entrar en causa legal de dissolució, amb el corresponent règim de responsabilitat patrimonial de l’administrador social per no instar la dissolució de la societat per part de la Junta. I, per últim, no podem oblidar que, des de la vessant fiscal, els préstecs soci-societat es consideren sempre onerosos, de manera que Hisenda podria imputar al soci un ingrés per interessos que, a preu de mercat, poguessin exigir-se per el capital prestat, fins i tot encara que no els hagi cobrat.

 

Un possible solució a aquest problema, que resulta ràpida i poc costosa, és transformar aquest préstec en fons propis per la via d’una aportació de socis per compensar pèrdues. Aquest tràmit només requereix un acord de Junta, i per tant, a diferència de l’ampliació de capital, no cal elevar-se a públic davant notari ni inscriure’s al Registre Mercantil. A més, fiscalment, malgrat estar subjecte a la modalitat d’Operacions Societàries de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, està declarada exempta, en aquest cas igual que l’ampliació de capital.

 

No obstant, cal estar al cas dels següents aspectes:

En moltes ocasions ens trobem que les nostres societats han patit un deteriorament patrimonial significatiu, degut a pèrdues comptables.

  • Proporcionalitat de les aportacions: Les aportacions a transformar en fons propis haurien de ser proporcionals a la participació de cada soci a la societat, doncs en cas contrari, el valor conjunt de l’empresa s’incrementa per efecte de l’aportació, i això reverteix, directa o indirectament, a tots els socis, siguin o no aportants. A part, la diferència aportada que excedeixi la participació del soci aportant, serà considerat un ingrés fiscal a tributar al 25% en la societat beneficiària de l’aportació.
  • Aquestes aportacions no donen dret a la seva devolució. No obstant, la Junta de socis pot acordar la distribució d’aportacions realitzades per els socis. Tampoc donen dret a cobrar dividends ni cap altra retribució financera per ells en el futur. És molt important remarcar que, davant un préstec convertit en aportació de socis, l’aportant perd el dret a exigir la seva devolució a la societat. Això significa, per exemple, que un soci o socis aportants que tingui la majoria a la societat, pot tornar a disposar dels diners aportats, però ja no per voluntat pròpia, sinó de la Junta de socis de la societat. Ara bé, si les aportacions no han estat proporcionals, una hipotètica devolució definitiva de les mateixes redundarà també en favor dels socis no aportants, com a ingrés per la societat.
  • No és necessari que els fons propis de la societat hagin assolit un nivell crític per formalitzar aquestes aportacions. Per una banda, la motivació de la operació pot ser simplement enfortir la situació patrimonial de la societat; i per altra, o la manca d’expectatives de poder recuperar els fons aportats, que facin inviable formalitzar un contracte de préstec amb condicions realistes.
  • Aquestes aportacions formalitzades sempre podran, en el futur, convertir-se en capital social per la via de l’ampliació de capital, en condicions fiscals neutres, i assolir així els drets econòmics i polítics derivats de la condició de soci o accionista de la societat.

 

Per tant, caldrà valorar, en cada cas, quina alternativa és més avantatjosa tenint en compte els condicionants mercantil, fiscal, financer i de posició estratègica del soci a la societat.