El Tribunal Suprem ha establert com a doctrina,que emprar únicament el mètode de comprovació del valor real d’immobles, a l’efecte del càlcul de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials, consistent a multiplicar el valor cadastral per un coeficient, variable per a cada municipi, no és idoni ni adequat, llevat que es complementi amb una comprovació directa per part de l’Administració de l’immoble concret sotmès a valoració, a causa de la manca de relació amb el bé concret que es vol valorar.

Aquest sistema de valoració és utilitzat per diverses administracions autonòmiques, entre elles la catalana (que gestiona tributs com l’Impost de Transmissions Patrimonials i el de Successions i Donacions), com “valor mínim” pel qual liquidar els tributs corresponents, de manera que els impostos associats a la transmissió de l’immoble,fins ara,es liquidaven sobre el valor més alt entre el valor escripturat i el resultat d’aplicar els esmentats coeficients multiplicadors.

La sentència, a més, obliga que sigui la pròpia Administració la que hagi de complementar la prova de l’existència d’un valor diferent del declarat pel contribuent, a través d’un mètode valoratiu específic per a cada immoble, per exemple, el dictamen de pèritsde l’Administració, que, al seu torn, podrà ser contradit pel contribuent, podent fins i tot iniciar un procediment de taxació pericial contradictòria.

Considerem que aquesta sentència augmentarà la litigiositat amb l’Administració pel que fa a la valoració d’immobles, però dota al contribuent d’elements objectius per discutir valoracions que, en molts casos, s’aplicaven de forma automàtica per l’Administració. Per tant, suposa un bon inici de cara al fet que l’Administració faci servir barems més ajustats a la realitat a efectes de valorar els immobles que es transmeten, doncs, com tots sabem, el valor cadastral, en no pocs casos és un reflex molt imperfecte del valor de mercat dels immobles.