L’Advocat General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va presentar el dimecres passat, les seves conclusions respecte de la retroactivitat de la nul·litat de les clàusules sòl declarades nul·les.

Un Jutjat de Granada va presentar una qüestió prejudicial al TJUE plantejant quin havia de ser el criteri a aplicar en cas de nul·litat d’una clàusula sòl, si la doctrina del Tribunal Suprem que limita la retroactivitat, i per tant la devolució de la quantitats cobrades com a conseqüència de la clàusula nul·la, a data 9 de maig de 2013, o bé l’article 1.303 del Codi Civil que implicaria la devolució de les quantitats cobrades per aquest motiu des del seu inici.

L’opinió de l’Advocat General de TJUE és favorable a limitar en el temps els efectes de la declaració de nul·litat de les clàusules sòl, de tal manera que només es reintegraria als afectats aquelles quantitats abonades des del 9 de maig de 2013, perdent totes les sumes pagades amb anterioritat a aquesta data.

Considera que la limitació establerta pel Tribunal Suprem és perfectament compatible amb la directiva europea que regula les clàusules sòl, ja que entén que són els tribunals nacionals els que tenen la potestat de limitar els efectes de les resolucions, sempre que aquesta limitació respecti els principis d’equivalència i efectivitat del dret comunitari.

En aquest sentit, entén que en el moment d’efectuar un pronunciament el maig de 2013, el Tribunal Suprem va ponderar la protecció dels consumidors amb les repercussions macroeconòmiques associades a l’amplitud amb a la que es varen utilitzar les clàusules sòl (la banca es veuria obligada a retornar als afectats aproximadament 3.000 milions d’euros), fet que justifica la limitació en el temps establerta per aquest Tribunal.

Igualment, considera que no queda perjudicada l’efectivitat de la sentència, en tant que actua com a element dissuasori per a la banca de continuar utilitzant pràctiques abusives.

Aquestes són les opinions de l’Advocat General, que ha proposat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que declari que la limitació en el temps dels efectes de la nul·litat de les clàusules sòl és compatible amb la Directiva Comunitària.

Tot i que les conclusions de l’Advocat no són vinculants per al TJUE, acostumen a coincidir amb l’opinió del Tribunal, tot i que encara haurem d’esperar al tercer o quart trimestre de l’any per conèixer la decisió definitiva.

En tot cas, si bé és cert que el Tribunal Suprem va dictar la seva sentència en un moment delicat per la banca (9 de maig de 2013), no podem oblidar que la declaració de nul·litat d’una clàusula hauria de suposar la restitució de totes aquelles quantitats pagades en virtut de la mateixa.

Així doncs, si bé la devolució de 3.000 milions d’euros per part de la banca podria repercutir molt negativament en el conjunt de l’economia, fet que podria justificar la decisió del Tribunal Suprem, no podem oblidar que aquest fet implica que milers d’afectats han pagat prèviament aquesta suma com a conseqüència d’una clàusula imposada per aquestes mateixes entitats, el quals no foren degudament informats de la seva existència.

En resum, cal determinar qui ha de “pagar els plats trencats”, es a dir, qui ha de suportar l’excès de interès cobrat abans del 9 de maig del 2013. els consumidors ja ho han pagat, si es repercuteix als bancs pot comportar el rescat d’algun d’ells, la qual cosa voldria dir que estaríem socialitzant el problema, donat que els recats bancaris ja hem vist com funcionen…és cosa de tots.