El Tribunal Suprem ha canviat el criteri tradicional utilitzat per Hisenda per considerar a un contribuent resident fiscal a Espanya. El nou criteri basa la residència fiscal en un aspectepurament matemàtic, el nombre de dies efectivament transcorreguts a Espanya, sense tenir en compte altres aspectes com el centre d’interessos econòmics o vitals.

Fins ara, un contribuent era considerat resident en territori espanyol si estava 183 dies a l’any en territori espanyol, computant-se les absències esporàdiques, tret que el contribuent acredités la seva residència fiscal a un altre país. S’havien d’incloure les absències esporàdiques en aquests 183 dies. Si nóera possible provar la residència fiscal a un altre país, qualsevol dia que el contribuent passava a l’estranger computava per al càlcul d’aquests 183 dies transcorreguts a Espanya.

El nou criteri del Suprem estableix que la residència fiscal no pot dependre de la intenció dels contribuents ni dels interessos econòmics o vitals, sinó que solament ha de basar-se en un criteri objectiu: el nombre de dies que el contribuent passa a Espanya vs. el nombre de dies que passa a l’estranger.

Per tant, les absències de més de 183 dies del territori espanyol no poden considerar-se esporàdiques ni associar-les a la intenció del contribuent de tornar a Espanya. Per això, els contribuents que passin més de 183 dies fora d’Espanya no hauran de provar la seva residència en un altre Estat per no ser considerats residents en territori espanyol. Addicionalment, el lloc de residència del cònjuge o els fills no ha de tenir-se en compte per determinar la residència fiscal d’un contribuent.

En resum, la determinació de la residència fiscal són els 183 dies i no qualsevol altra consideració de tipus subjectiu.