Per motius diversos, estem començant a acostumar-nos a que les controvèrsies fiscals estiguin a les primeres planes dels diaris. Patrimoni a l’estranger, societats de serveis professionals, etc. Avui volem fer una breu aproximació al concepte de societat patrimonial, a fi d’intentar aclarir alguns dubtes que moltes persones es plantegen davant les informacions, a vegades contradictòries, que apareixen als mitjans de comunicació generalistes.

Val a dir, per començar, que una societat patrimonial és una societat mercantil que, sense desenvolupar una activitat econòmica, més del 50% del seu actiu està constituït per valors o per béns i drets no relacionats amb activitats empresarials. La seva activitat principal consisteix en la gestió d’un patrimoni mobiliari (per exemple, participacions en altres societats) o immobiliari, essent aquest cas el més freqüent i popular.

Cal destacar que, en el cas de l’arrendament d’immobles, l’Administració no reconeix l’existència d’una activitat empresarial a no ser que es compti, al menys, amb una persona assalariada a temps complert, de perfil administratiu, i sempre i quan es pugui justificar que el volum de treball que genera l’activitat  fa raonablement necessàries 40 hores setmanals de feina.

Les consideracions anteriors no són susceptibles de grans controvèrsies, fins que arribem al supòsit de que els immobles que ostenta la societat patrimonial estan a disposició d’alguna persona vinculada a la mateixa (soci, administrador, o parent dels mateixos). En aquest punt entren en joc diverses consideracions relatives a la relació entre la societat (titular formal) i l’usuari real dels immobles.

  • En primer lloc, cal destacar que una societat no pot cedir gratuïtament a persones vinculades un immoble, sinó que és necessari articular contractes de lloguer a preus considerats “de mercat” (el que un estrany pagaria en condicions normals per aquell immoble), per els quals la societat haurà de tributar, i que en molts casos, l’arrendatari no podrà desgravar a l’IRPF.
  • En segon lloc, i en la, mesura en que no es desenvolupi una activitat econòmica en els termes exposats, les participacions d’aquestes societats no estan exemptes a l’Impost de Patrimoni, així com tampoc podran gaudir de la reducció a l’Impost de Successions i Donacions, de manera que per elles es tributarà, si s’escau, de la mateixa manera que si els immobles fossin titularitat dels propietaris de la societat.
  • El mateix ocorre si es transmeten les participacions de la societat quan més del 50% del seu actiu no estigui afecte a una activitat econòmica: la tributació indirecta (IVA, ITP), serà la mateixa que si s’haguessin transmès els béns de la societat a títol individual.
  • La societat no eximeix de la prohibició de desgravar IVA i despeses quan aquestes no estan correlacionades amb els ingressos, bé perquè aquests no existeixen o són desproporcionadament baixos, o bé perquè els ingressos procedeixen d’activitats no relacionades amb les despeses incorregudes.

Per tant, resulta clar que l’Administració tendeix a enderrocar la pantalla que en molts casos representen aquest tipus de societats, i fer tributar els immobles com si fossin efectivament propietat de les persones que controlen la societat. En aquest sentit, cal ser molt prudent i consultar un assessor especialitzat, davant les temptacions de constituir societats patrimonials per buscar un estalvi fiscal, ja que en molts casos, el resultat pot ser contraproduent.