La intenció del legislador de l’impost de patrimoni es atorgar exempció a tots aquells béns que, sota una sèrie de condicions, estiguin afectes a una activitat econòmica.
En aquest sentit, els dipòsits bancaris es consideren patrimoni gravable del contribuent, en la mesura que no es fan servir per una activitat econòmica, i això amb independència que la seva titularitat sigui directament del contribuent o d’una societat propietat del mateix, doncs els elements no afectes a l’activitat, propietat de societats mercantils, són igualment objecte de tributació.
L’única manera de què aquesta aportació monetària a la societat estigués exempta a l’impost de patrimoni seria que es pogués acreditar que el seu destí té a veure amb l’activitat de la societat, com seria el cas d’una amortització de deute o la realització d’una inversió productiva en un termini relativament curt.