El panorama legislatiu en matèria d’arrendaments ha sofert una nova sacsejada amb la derogació, el passat 26 de juny, del Decret llei 9/2019, de 21 de maig, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge.

Igual que succeïa fa uns mesos amb la reforma del lloguer impulsada pel govern central, la norma de l’executiu català, que des de la seva promulgació ja havia merescut el rebuig de l’oposició i de nombroses entitats socials, no ha comptat amb el recolzament suficient per a la seva validació pel Parlament català.

Tal com advertíem en el nostre article sobre la norma ara derogada, el decret llei en qüestió, si bé era plenament vigent des de la seva publicació, restava sotmès a la convalidació del Parlament dins del termini de 30 dies. El vot desfavorable de la Cambra ha suposat, doncs, la derogació de la norma. Això, però, no impedeix que hagi gaudit d’un període d’eficàcia durant el qual tots els contractes que s’hagin celebrat es regiran, per tota la seva durada, pel decret llei derogat.

Val a dir, però, que la norma catalana no ha tingut, durant la seva curta existència, cap aplicació pràctica que pugui vincular els arrendaments constituïts sota la seva vigència, atès que el seu funcionament partia de la declaració administrativa d’una àrea com de mercat d’habitatge tens i, al moment de ser derogada, encara no s’havia produït cap d’aquestes declaracions per les entitats competents.

Els motius principals que han motivat el rebuig del decret llei són:

  • Que es partís dels preus de mercat actuals, ja excessivament alts, per a determinar els preus màxims de referència.
  • Que, demés, es permetés un increment del 10%, i segons els casos, de fins al 15% o el 20% sobre els preus de referència.
  • Que no fos aplicable als contractes vigents ni a les seves pròrrogues, ni als habitatges de més de 150 m2.
  • Que s’admetés expressament la possibilitat de repercutir a l’arrendatari els costos de despeses i serveis, tot permetent augmentar així el preu del lloguer encara que –nominalment, almenys- no la renda.
  • Que els ajuntaments no tinguessin competència per a la declaració de les àrees amb mercat d’habitatge tens (llevat del de Barcelona).
  • I que no s’establissin sancions per l’incompliment dels preus màxims, sinó que fos l’arrendatari el que n’hagués de reclamar la devolució del que hagués pagat de més.

Aquest fracàs del Govern en matèria d’habitatge se suma a la derogació, en aquest cas per caducitat, d’un anterior decret llei, de 5 de març, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, el qual, davant de la seguretat de la derrota en la votació, el Govern ni  tan sols va arribar a sotmetre’l al tràmit parlamentari.

No obstant això, cal tenir present que persisteix la voluntat política comuna de posar fre a l’augment del preu del lloguer, de manera que és molt previsible que, en els propers mesos, assistim a noves propostes en aquesta línia, ja sigui novament en forma de decret llei o de projectes o proposicions de llei.

Tot plegat contribueix encara més a augmentar la confusió i la inseguretat jurídica que regna a l’entorn dels contractes de lloguer des dels dos decrets llei consecutius del govern central d’ara fa uns mesos. Per això us recomanem que, malgrat que els arrendaments semblin contractes senzills que acostumem a tractar amb quotidianitat i familiaritat, abans de comprometre-us-hi, consulteu amb un professional que us pugui orientar amb certesa sobre l’estat de les últimes reformes i el règim jurídic que serà aplicable al vostre contracte.

Imprimir