No podran exigir-se els impostos pagats per finques urbanes que, segons la posterior jurisprudència, haurien de ser considerades rústiques

El Tribunal Suprem s’ha tornat a pronunciar sobre la relació entre la naturalesa cadastral de les finques i la base imposable de l’impost sobre béns immobles (IBI), i és que les conseqüències de la sentència d’aquest mateix òrgan de 30 de maig de 2014 encara es deixen sentir.

Aquesta última resolució declarava que no poden ser considerades cadastralment com a finques urbanes aquelles que, malgrat estar urbanísticament qualificades com a sòls urbanitzables, no tenen encara planejament de desenvolupament aprovat. La raó és clara: si el propietari d’un terreny urbanitzable no pot urbanitzar-lo fins que l’ajuntament hagi aprovat el corresponent pla parcial o instrument anàleg, resulta contrari al principi de capacitat econòmica fer-lo tributar per un potencial edificador que encara no es pot materialitzar.

La nova sentència recull la doctrina de pronunciaments anteriors que permeten atacar el valor cadastral ferm d’una finca al mateix moment d’impugnar-ne la liquidació de l’IBI corresponent, sempre que hagin concorregut circumstàncies excepcionals, com el naixement de l’esmentada sentència de 30 de maig de 2014, que va determinar que moltes finques haguessin de canviar la seva consideració cadastral.

Ara, el tribunal resol un recurs de l’Ajuntament d’Albacete contra una sentència que anul·lava unes liquidacions d’IBI dels anys 2011 a 2014, perquè exigien l’impost tenint en compte una valoració cadastral de la parcel·la com si fos urbana, quan encara no s’havia aprovat l’instrument de desenvolupament urbanístic.

Per fonamentar la decisió, la sentència distingeix segons que s’impugnin liquidacions d’IBI dins de termini (qüestió resolta en sentències anteriors) o liquidacions tributàries fermes. En aquest últim cas, el tribunal ens recorda que la nul·litat dels actes administratius ferms és un recurs extraordinari per privar d’eficàcia aquells que “incorren en les infraccions més grolleres de l’ordenament jurídic”. Partint d’aquesta base, conclou que la circumstància excepcional consistent en la sobrevinguda alteració de la classificació jurídica de la finca –en haver-se de considerar rústica i no pas urbana- no determina que les liquidacions fermes d’IBI girades amb anterioritat incorrin en cap dels supòsits de nul·litat de ple dret contemplats en la Llei general tributària.

És a dir, que les liquidacions d’IBI anteriors a la sentència de 30 de maig de 2014, no poden impugnar-se per causa de nul·litat si es varen liquidar com a urbanes, encara que segons la posterior jurisprudència haguessin de considerar-se rústiques.

Pel que fa a les liquidacions fermes posteriors a 2014, caldrà esperar que siguin objecte de futures sentències per saber si podem reclamar amb èxit la devolució del que hem pagat de més a la hisenda municipal per l’errònia qualificació cadastral de les nostres finques.